Eleccions F. C. Barcelona (II)

I seguim parlant dels altres candidats:

MARC INGLA: La candidatura d’ en Marc Ingla no pintava del tot malament. La foto de campanya s’ assembla massa a la de 2003, on només falten el president Laporta i en Sandro. És una aposta per un continuisme que compta amb els elements i les persones per arribar a la presidència però que, a l’ hora de lluitar en aquesta empresa, han decidit la via de la complexitat, del sentiment d’ inferioritat davant en Sandro, fet què els ha portat a embrutar la campanya i tirar per camins sinuosos i convulsos que, com a barcelonista, no m’ agrada. He estat present en alguna xerrada i els quatre pilars pinten bé, però hi ha molta demagògia amagada. Un exemple, no podem prometre el 10% del superàvit pels socis perquè és prometre fum. Els socis no volem diners, sinó que es gestionin bé els diners que hi tinguem. I, si un any sobra, guardem-ho, invertim-ho i fem més gran el nostre club. De la mateixa manera que elegir el model de samarreta o carnet... Si volem el millor pel Barça i les seves "arques", deixem treballar als qui en saben.

JAUME FERRER: La candidatura d’ en Jaume Ferrer és fantasma, no ens enganyem. Em fa molta por trobar-nos el dia de demà amb un buit de poder, amb un titella que ens representa però on les decisions les prenen persones que no donen la cara. En Jan Laporta ha sigut el millor president de la història, almenys de la meva història, però, si ha de marxar, no vull que segueixi prenent decisions. La vida són etapes i la seva ha acabat. A més, aquest senyor no té matèria de president ni de líder ni oratòria ni, pel que em sembla, de personalitat perquè, després d'ésser investigat i humiliat, s’ ha baixat els pantalons per tocar una mica de poder. Això en Jan ho sabia i per això era la quarta o cinquena opció com a candidat continuista. Si hagués dit que no, m’ haguessin proposat a mí?

AGUSTÍ BENEDITO: S’ ha colat a última hora en la lluita per la presidència de manera inesperada i contra tot pronòstic i molts detractors. Representa una massa social “no elitista” que pretén ésser més planera i propera. Potser li ha mancat temps per donar-se a conèixer i polir alguns punts però, sense dubte, és una candidatura independent, que no tira per la intoxicació de la campanya amb conflictes dialèctics, que no intenta guanyar per nom (com en Sandro) ni tampoc per mèrits passats (Ferrer o Ingla). L' únic que s' allunya de la lluita de vanitats d' antics directius. Proposa un programa amb aire fresc de retocs, que no de revolució, basat en el sentit comú i la funcionalitat. El punt en contra és l’ anonimat o manca de “poder mediàtic” de les persones físiques que conformen la candidatura i, en particular, del mateix Benedito.


Cadascú dirà la seva o tindrà un favorit però, sobretot, estimats culés, el proper dia 13 de Juny anem tots a l’ estadi i gaudim d’ una jornada sana de democràcia i barcelonisme. I, a partir d'aquell dia, tots plegats farem força i hem d’ estar a mort amb el candidat que el soci elegeixi.

Eleccions F.C. Barcelona

Estic vivint aquestes eleccions d' una manera molt especial, ja que són les primeres i crec que, en un moment tan universal com el que viu el club, tenen una trascendència molt important. Ara que vivim en abundància i bona salut hem de saber molt bé, quines són les opcions de cara a mantenir, d' una banda, l' esperit i la rauxa, i a millorar quelcom que encara no rutlla.
Estic molt cremat amb la premsa del nostre país que intenta portar-nos per allà on els hi interessa. Cada dia puc llegir 3 planes sobre un candidat, una de 2 sobre els altres i un paràgraf del tercer. Jo per la meva banda m' agradaria resumir en els posts següents la meva impressió de les quatre opcions de cara al dia 13. Però, sigui quin sigui el parer de cadascú, tots els barcelonistes hem d' acudir a la cita. Començaré amb el favorit.

SANDRO ROSELL: El gran favorit de les enquestes i, pel que sembla, dels socis, però, sense cap mena de dubte, el candidat més perillós en aconseguir el càrrec. Aquest senyor és el candidat de la prepotència, de les primeres planes i, sens dubte, el més allunyat de l’ estil Barça. És el candidat que en alguns col•loquis amb periodistes juga a ser entrenador. Però sobretot, i el més greu, és que en Sandro és el candidat mediàtic, el preferit dels mitjans de comunicació. Uns periodistes ressentits amb Laporta i el “laportisme” (fet comú amb el candidat). El Sandro Rosell és el candidat del ressentiment irracional; una persona que va dimitir del Barça en no sortir a la primera plana de la fotografia de la Champions a París; que, en el millor moment del barcelonisme en molts anys, va escriure un llibre que no feia res més que desestabilitzar el club.
.
Un senyor que ha manegat, els últims dos anys, un diari gratuït de tirada setmanal, en el qual havies d’ anar a la plana sisena per llegir informació del nostre club, ja que les cinc anteriors eren un cúmul de bilis i merda en contra de tot el que molestava a aquest senyor. Això sí, ell sempre s’ ha mantingut al darrere per no embrutar el seu nom. Votar Sandro Rosell és votar al Grup Godó.
.
El senyor Rosell representa un barcelonista d’ elit i no a la majoria dels socis, amb exemples com la seva seu de 1000 m2, amb 5 despatxos buits i 2 ocupats, amb 15 ordinadors tancats i dos en ús, amb dos espais de recepció i cadires barcelona repartides per tota la seu. Un estudiant “pijo” d’ Esade que no es defensa gens bé parlant en públic, que es preocupa més en caure bé a Madrid que amb el català desacomplexat. Un candidat que “presumptivament” (fa un any que vaig rebre informacions de que aquest fet és veritat) tornarà a donar cabuda als grups més violents al nostre estadi. Per no parlar de què, "presumptivament" de nou, haurà de ser jutjat a Brasil per algunes irregularitats empresarials.

Sandro Rossell és un candidat obsessionat amb ésser president i no en treballar pel Barça.